Saben aquell que diuen..., que surt pel carrer un pobre desgraciat, intentant en tot moment passar desapercebut, però totalment gafat es deixa portar pel "feelling" d’alguns imbècils que el volen condecorar pel dia de la Mercè. Jo em cago en la festivitat barcelonina i tot el que penja. Que li donin pel cul! Sí senyors i senyores!! ’Mucho concercillo’ i molta cara dura. A vegades em pregunto si porto escrit a la cara: folleu-me. Crec que hi ha una gran diferència entre fullejar i follar. Per sort i malgrat un senyor em xiuxiuegés ’zorra’ cap a la tarda; no em vaig contenir i en silenci vaig pensar ’zorra será tu madre’. Justament quan trepitjava els peus d’aquest imbècil i el seu company de xerrameca, va obrir-me el pas amb galanteria i simplement el vaig mirar als ulls fixament, desafiant, contestant-li gràcies. El paio va quedar glaçat, en cap moment va pensar que fos catalana, segurament russa, ucraniana, romanesa, que sé jo. Únicament desfilava per Barcelona amb un mono de satí, estampat amb colors rosats-fucsia-violetes sobre un fons verd i unes sandalies de color verd, una bossa creuada i una jaqueta verda creuada a la meva cintura. Em sentia còmoda i amb el tipus de roba que a vegades utilitzo. A mesura que quèia la nit... Primer vaig ensopegar amb dos nois de Nigeria, Sherif i Ama, em van donar un número de telèfon per si se m’acudia quedar amb ells. Hi va haver bon rotllo, perquè els hi vaig aclarir que tenia xicot. L’actitud d’ells va canviar del tot i Ama em va acompanyar, que no calia, fins la Plaça Reial. La música va començar i gairebé tothom va endinsar-se en una dansa on es barrejaven estils com el soul i el hip-hop principalment. Va estar molt bé i vaig conèixer a un tal Ignasi i la Carme. No eren parella. Ell semblava massa encantat d’haver-me conegut. Em va preguntar si ballava dansa africana i li vaig dir que això d’ensopegar amb tanta gent africana t’aporta una mica de la seva essència. A més pel mono em va dir si era una mica aràbica. Jo ja al.lucinava. Odio que em posin etiquetes. Ei, ni sóc guiri; ni sóc afro-americana; ni sóc res de res. De totes maneres, entenc que quan la gent no et coneix a mí em fan moltes preguntes. ’Demasiado rubia para ser verdad y esos ojos verdes rasgados...’ Per finalitzar la vetllada vaig perdre’m pel Raval i un nano, al veure’m llegint cartells de carrers, es va apropar en bicicleta i va començar a parlar francés. Ell parlava francés i jo parlava anglès. Molt oportú. Quan vam arribar a la Plaça del Raval li vaig dir en un espayol anglosaxó que ja coneixia la zona. Jo esperava acomiadar-me d’ell, però el nano islàmic volia prolongar l’encontre i em va convidar a una cervesa sense alcohol; va abandonar la bici al barri i va caminar amb mi fins la parada de metro Les Drassanes. Li vaig donar les gràcies, el vaig acomiadar amb un parell de bessades a les galtes, però de poc que m’enxampa els llavis. De veritat, de vegades desitjaria ser home, però suposo que això no et treu d’alguna que altra complicació. Amb tot, puc dir que la gent en general em tracta prou bé. En cap moment veig que em tractin com una meuca; en les seves mirades hi ha respecte. Suposo que si et fas respectar és fàcil que et tractin com una senyoreta, com una possible amiga amb qui poder practicar el castellà i el català o bé, siguin més llançats i hagis d’estar preparada per parar a temps una situació violenta. Aquesta és la meva conclusió davant ’Històries per a no dormir’.
